Ensenyant a observar
Resulta paradoxal que l’any 2015, vivint immersos en un temps dominat pel sentit de la vista, algú senti la necessitat d’ensenyar a observar. Processem més imatges que en cap altre període històric; fins i tot les anomenades trucades de telèfon s’han substituït per encontres presencials gràcies a Skype, Hangout u Oovoo; les nostres emocions es resumeixen amb icones a WhatsApp i missatges de text. Gairebé res queda ja fora dels dominis de l’ull.
En aquest marc d’hiperexposició a la imatge és on ens qüestionem si dediquem temps a observar i si convidem els nens a fer-ho.
«Per als nens italians, la ciutat és una escena que observen des de la finestra del cotxe, la de la seva casa o mentre un adult els tira de la mà obligant-los a caminar al seu ritme». Miretta Prezza’s 2007.
El 2014 em vaig atrevir a reescriure l’apreciació que feia Prezza.
«Per als nens vivint en països industrialitzats, la ciutat és una experiència filtrada a través de cristalls tintats dels vehicles, plataformes elevades on els adults els porten, pantalls d’ordinador o des d’aules on romanen asseguts observant a través de cristalls que els aïllen del món real».
Així és, vivim apartat de la naturalesa, apartat de la ciutat, apartat de qualsevol experiència real i directa amb el medi. Els nens fa anys que han perdut l’experiència de sentir el sòl sota els seus peus, de tocar l’escorça d’un arbre, d’escoltar el so dels ocells sense ser a través d’altaveus, d’observar la pluja sense cristalls de per mitjà.
I un es pregunta: realment necessitem ensenyar a observar?
La resposta és afirmativa. Necessitem que els nens desenvolupin habilitats d’observació que els permetin descobrir informació en l’entorn que els rodeja, generar hipòtesis, avaluar informació i prendre decisions. L’observació no és simplement veure, és un acte intencional i conscient dirigit a captar informació de la realitat.
Ensenyar a observar és ensenyar als nens a usar tots els sentits, a fixar-se en detalls, a fer preguntes, a generar curiositat pel món que els rodeja. És entrenar-los perquè siguin capaços de notar canvis, de distingir patrons, d’establir connexions entre el que veuen i els seus coneixements previs.